Neix a Barcelona. Actualment està acabant el grau d’Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona. Fa un temps que narra i verseja. Potser escriu perquè ha convertit una necessitat en una passió; per transitar d’una manera més conscient, més satisfactòria, a través de la paraula; per formar part del món deixant la pròpia petjada. Conceb la literatura com una responsabilitat de revisar el llenguatge i de repensar l’ésser humà, de fer sonar les paraules com mai no s’havien fet sonar abans, d’evidenciar la dimensió fictícia de la nostra existència i d’observar com ens construïm.
Entre els disset i els dinou anys va escriure el primer llibre de poemes, “Crossa d’aigua”, guardonat amb el Premi Joan Duch el 2017 i publicat el mateix any a l’Editorial Fonoll. Ara escriu el segon recull poètic mentre estudia i fa de bibliotecària.
No té res de singular el meu úter
si és del metall robòtic de l'empresa
i del batec elèctric del filferro,
si gesta pells d'acer exacte,
revestiments de simetria.
No té res de singular el teu úter
que des del braç mecànic i el trepant,
inerrable i persistent, erigeix
uns peus plastificats d'escàndol
mil·limètric, envernissat.
No té res de singular el seu úter
fred i pulcre, un buc motoritzat
que munta i cargola, lliga i desfila.
Que ni un mioma enquestat
o una erupció de rovell
són seus.
Per això són indistints jo, tu i ella
i els esquelets tan obsessius,
tan industrials.